Després de la transferència d’un embrió, és possible que aquest aconsegueixi implantar-se en l’úter a la primera i doni lloc a un embaràs evolutiu… O potser no.

Les causes del fracàs poden ser moltes i una de les més importants és la qualitat embrionària. Però el fet que un embrió no s’implanti a la primera no significa necessàriament que ens trobem davant el que els experts denominen tècnicament una “fallada d’implantació recurrent (FIR)”. És un fet que a moltes persones que duen a terme tractaments de Fecundació in vitro els costa entendre i és un tema que genera controvèrsia.

Segons la SEF (Societat Espanyola de Fertilitat), no existeix una definició uniforme per al FIR. “Les antigues definicions, que incloïen un alt nombre de cicles de FIV sense èxit o un alt nombre d’embrions transferits, han quedat obsoletes gràcies a la millor selecció embrionària i als avenços tecnològics”, explica la Dra. Dalia Rodríguez, especialista en Reproducció de Dexeus Dona.

La definició consensuada més recent és la pactada en l’anomenat document del “Consens de Lugano”, que ha comptat amb l’aportació de 27 experts internacionals, explica la Dra. Marta Devesa, especialista en Reproducció de Dexeus Dona. Segons aquest document, la fallada d’implantació es descriu com “l’absència d’embaràs clínic després de la transferència d’-almenys- tres embrions euploides (sense alteracions cromosòmiques) en dones que no presentin cap problema uterí”, o “després de la transferència del nombre d’embrions que es consideri suficient i adequat a l’edat de cada dona, si aquests no s’han analitzat genèticament”, puntualitza.

Per entendre millor per què diagnosticar i definir el FIR resulta una mica complexe, és important tenir en compte diverses coses:

• Aconseguir un embaràs no és tan fàcil com sembla, ni tan sols de manera natural. Una parella jove, sense problemes de fertilitat, que mantingui relacions sexuals amb regularitat i no utilitzi cap mètode anticonceptiu té un 25% de possibilitats d’aconseguir un embaràs. I això comptant que els dos estiguin bé de salut, que la dona tingui menys de 38 anys i que no existeixi cap problema d’incompatibilitat o altres alteracions genètiques.

• La majoria de les/els pacients que recorren a la Unitat de Reproducció Assistida ja tenen algun problema per concebre, així que cal acceptar que és possible no aconseguir-lo a la primera i a vegades tampoc després del segon intent.

• No tots els embrions aconsegueixen prosperar, encara que aparentment siguin de bona qualitat, tot i que és cert que en els tractaments de reproducció assistida es realitza la transferència just en el moment adequat, per la qual cosa en teoria, hi ha més probabilitats que tot surti bé.

• Fer més proves per trobar què ha fallat no sempre és útil. Pot succeir que una persona amb problemes de fertilitat realitzi diversos tractaments fallits i es pregunti si existeix algun altre problema afegit no conegut o no detectat amb anterioritat en l’estudi bàsic que està impedint aconseguir l’embaràs. Però això no significa de manera sistemàtica que estiguem davant d’una fallada d’implantació, ni que sigui necessari començar a fer un conjunt de noves proves per detectar què és el que falla. De fet, hi ha molt poca evidència sobre la utilitat de moltes de les proves que s’ofereixen als pacients davant d’una fallida de FIV.

Un cop donades totes aquestes explicacions, la pregunta és: quin és el protocol que cal seguir en aquests casos?

“El factor cromosòmic embrionari és molt important, perquè aquesta és la principal raó que un embrió no aconsegueixi implantar-se. Per això en dones de 39 anys o més, on la taxa d’anomalies cromosòmiques embrionàries comença a augmentar només ja per la mateixa edat, recomanem dur a terme un cicle de FIV amb cribratge genètic de l’embrió abans de transferir-lo a l’úter: PGT-A”, afegeix la Dra. Devesa.

Un altre factor que cal considerar és l’uterí, per la qual cosa s’aconsella realitzar una ecografia, idealment amb captura en 3D de la cavitat. L’objectiu en aquest cas és descartar malformacions uterines o patologies com miomes que puguin afectar la cavitat, pòlips, adherències, adenomiosi (presència de teixit endometrial en la capa muscular uterina) i altres alteracions.

Altres proves que també es poden realitzar són la histeroscòpia i una biòpsia endometrial, per detectar si existeixen unes certes alteracions funcionals de l’endometri, com a alteracions de la microbiota, endometriosi, endometritis, entre d’altres.

D’altra banda, existeixen algunes condicions específiques en la dona com poden ser alteracions endocrinològiques, hipotiroïdisme, hipertiroïdisme o altres trastorns d’origen autoimmune que poden tenir un impacte negatiu en la implantació.

“La posició del nostre centre en aquests casos és acompanyar als nostres pacients i oferir-los tota l’ajuda disponible per millorar els resultats, però sempre valorant l’eficàcia i utilitat de cada pas, sense sobrediagnosticar ni donar tractaments complementaris si no és necessari”, puntualitza la Dra. Devesa. “Sempre hem de ser prudents en aquest sentit i si prescrivim algun tractament coadjuvant aclarir que es tracta de mesures, que poden beneficiar, però que no són garantia que els/les pacients aconsegueixin el seu objectiu”.

En aquests casos de fallades repetides, “els professionals a vegades derivem a les o els pacients a especialistes en endocrinologia, si ho veiem necessari, o els indiquem que acudeixin a una Unitat d’Hematologia o d’Immunologia quan se sospita que pot haver-hi un component autoimmune o un problema hematològic” indica la Dra. Dalia Rodríguez. “També aconsellem acudir a la nostra Unitat de Nutrició, ja que cada vegada se li està donant més importància a l’estil de vida i a la fertilitat, afegeix.

Com a conclusió: el fet de no aconseguir un embaràs després de la transferència d’un o dos embrions no suposa que estiguem davant un problema de fallada d’implantació. Cal ser cauts amb les proves i tractaments que es donen, molts d’ells costosos i no exempts d’efectes secundaris. És fonamental oferir a les pacients i les seves parelles la possibilitat de comptar amb suport emocional i un acompanyament durant el procés, per si el necessiten, ja que no és fàcil assumir més d’un fracàs reproductiu ni tornar a intentar-lo sense fer “alguna cosa nova” que ens ajudi a comprendre per què no ho hem aconseguit o tenir l’esperança que en pròxims intents podem aconseguir l’èxit.

Si has experimentat més d’un fracàs reproductiu no treguis conclusions abans d’hora ni et decebis. Parla amb el teu ginecòleg i deixa’t guiar.