Encara que gairebé ningú ho confessi obertament, totes les dones que han de recórrer a una donació d’òvuls senten un gran interès per recaptar el màxim d’informació sobre la donant. En alguns països d’Europa, com Finlàndia, Països Baixos, el Regne Unit i recentment Portugal es pot conèixer. Però a Espanya la llei de reproducció vigent estableix que la donació de gàmetes sigui completament anònima i ha de ser un equip mèdic qui assigni la donant amb major similitud dins de les opcions disponibles.

Però com es duu a terme el matching?, què és el que fa que els experts optin per una candidata o una altra?, i com es realitza la cerca?, existeixen sistemes informàtics que facin algun tipus de comparativa o preselecció automàtica? Els biòlegs que treballen en centres de reproducció assistida i s’ocupen de fer aquesta tasca estan habituats al fet que les pacients els facin tota mena de preguntes. En aquest post t’expliquem alguns detalls d’aquest procés de la mà de la Dra. Elisabet Clua, responsable del Programa de Donació d’ovòcits i embrions de Dexeus Dona:

Elements clau per fer un bon matching

Avaluació rigorosa de l’estat de salut física i mental. “El que més importa és que la donant tingui bona salut, tant des del punt de vista físic com psíquic. Per això i abans de començar amb altres proves, com una analítica o l’exploració ginecològica, cal fer un estudi del seu historial clínic i dels antecedents familiars (3 generacions), així com dels seus hàbits i estil de vida”, explica la Dra. Clua. L’objectiu és detectar possibles malalties genètiques, hereditàries, infeccioses (VIH, hepatitis…), psiquiàtriques (esquizofrènia, trastorn bipolar…), condicions que dificulten l’aprenentatge (dèficit d’atenció, hiperactivitat, dislèxia…) o altres malalties multifactorials (trastorns psiquiàtrics) que tinguin major risc que el de la població general de ser transmeses.

Estudi genètic per reduir el risc d’algunes malalties transmissibles. En el nostre centre també realitzem a les donants un test de portadors de malalties genètiques de caràcter recessiu, denominat qCarrier. Aquest test permet conèixer si la donant és portadora sana d’alguna de les malalties incloses en el test. Es denominen de caràcter recessiu perquè només es poden transmetre a la descendència si la donant i la parella (o donant de semen) fossin portadors de la mateixa condició. Per això encara que es creu que una part important de la població pot tenir alteracions d’aquest tipus, la majoria no pateix les conseqüències. No obstant això, els òvuls i l’esperma de dos portadors sans poden donar lloc a un nen malalt (la probabilitat que aquest hereti el gen alterat per totes dues parts són d’un 25%). Actualment, el test que apliquem en el nostre centre permet detectar alteracions associades a fins a 300 malalties genètiques recessives. De totes maneres, “el risc zero no existeix”, puntualitza la Dra. Clua.

Fenotip, altura i Índex de Massa Corporal (IMC) similar. Una altra qüestió que per a les pacients és fonamental: que la donant tingui trets físics semblants. “És una condició que sempre tenim en compte i que de fet està establert per llei”, explica Elisabet Clua. En el nostre centre, disposem d’una plataforma que ens ajuda a localitzar a les candidates que comparteixin amb la donant el mateix fenotip: grup ètnic (caucàsica, asiàtica, hispana o africana), el seu color d’ulls i de pèl, si té el cabell arrissat, llis o ondulat, altura i índex de massa corporal (IMC). Una vegada localitzada la possible candidata, es valorarà si és idònia genèticament amb la parella de la receptora. En el cas que es tractés d’una doble donació, s’assignaria un donant de semen que també fos idoni genèticament amb la donant d’òvuls.

L’edat compta. La llei a Espanya determina que la donant ha de tenir entre 18 i 35 anys. Aquest límit està establert per reduir riscos, ja que a mesura que augmenta l’edat de la dona disminueix la qualitat dels seus ovòcits i augmenta el risc que la seva descendència pugui presentar alguna anomalia cromosòmica, com, per exemple, la síndrome de Down.

Un procés més ràpid no sempre és millor. En general, l’assignació de la donant és un procés que pot trigar entre un i dos mesos. Pot ser que d’entrada et sembli molt lent, però “jo sempre els dic als meus pacients que el fet que un procés sigui més ràpid no significa que sigui millor”, explica la Dra. Elisabet Clua. Per a fer un bon matching és fonamental dur a terme un bon estudi previ i valorar els diversos paràmetres. La que des del punt de vista fenotípic (aparença física) pot semblar la millor, és possible que pel resultat del test genètic no sigui idònia amb la teva parella. A més, no sempre es disposa de múltiples candidates per a un determinat perfil. Així que sí no es disposa d’una donant idònia, sempre és millor esperar una mica més, fins que s’aconsegueixi.

En fresc o amb òvuls vitrificats? En el nostre centre fem una gran part dels cicles de recepció d’ovòcits en fresc. Però no perquè ofereixin millors resultats que quan s’utilitzen òvuls vitrificats. En alguns casos pot ser més ràpid assignar ovòcits vitrificats i si és així, sol·licitarem que la mostra de semen es lliuri en fresc.

I, per a acabar, una dada que és important conèixer:
L’epigenètica també intervé. A moltes pacients els preocupa que al no ser un fill biològic, no se’ls sembli en absolut o no s’adapti a l’entorn familiar. En aquest sentit, cal dir que, durant l’embaràs, la “receptora” també influeix en el desenvolupament del seu futur bebè. Els seus hàbits, la seva dieta, l’ambient uterí i altres factors ambientals externs poden modular la manera en la qual s’expressen els gens. I l’ambient en el qual creix i les seves experiències vitals també influeixen en la seva personalitat. Per això és habitual que els nens de cicles d’ovodonació s’acabin semblant molt més a la seva mare/s i pare -i us ho diguin- del que inicialment s’espera.